Abans tothom s'abocava a les enganyifes. Els fideuers feien fideus amb fils a dins. Els ferrers clavaven una moneda a terra i posaven una ferradura roent al mig del carrer… S'anava a les cases a donar notícies falses. Es tirava carinyu, substància irrespirable, a dins de locals tancats i plens de gent…
El costum que més ha perdurat fins els nostres dies és el d'enganxar llufes. Són ninos de paper que s'enganxen amb una agulla o quelcom adhesiu al darrera de la gent sense que se n'adonin…
A més d'enganyifes i llufes, es podia furtar. Hom arreplegava tot el que podia del veí, i se'n feia una parada davant d el'església. Els amos, per recobrar-ho, havien de pagar un preu simbòlic, com si fos una penyora.
(Extret de Festes populars de Catalunya de Jaume Colomer 1978 La Xarxa)
[@more@]
OOOOH! qUè curiós… doncs no en tenia ni idea de tot això… el que més m’ha sobtat és el «carinyu», no l’havia sentit nombrar
petonet ***