Cajitas frutales
Para guardar
el bigote de un ratón,
la cáscara
de un piñón.
Para guardar
las burbujitas de un pez,
la cáscara
de una nuez.
Para guardar
todas las horas del día,
la cáscara
de sandía.
Para guardar
de todo un poco,
una cáscara
de coco.
Voleu veure la versió en català?
[@more@]
T’has quedat de pasta de moniato, Guillem?
A que sembla mentida el que sóc capaç de fer jo tota sola!
i astorat. M’has deixat de pedra! O_O
El que fa l’experiència: si jo amb prou feines puc fer un arròs sense que se’m passi i em quedi dur, i encara hi ha qui té temps per a llegir poesia a la cuina… Fantàstic!
Gonzalo l’altre dia vaig està mirant el teu bloc i és… bé, que està molt bé.
A més a més de dedicar-nos a temes culinaris, jo també treballo dins del camp de l’educació i el teu bloc està molt bé, de veritat.
I de l’arròs, que és el que importa? Cap consell, cap art-de-màgia?? Em deixareu abandonat a l’illa deserta dels cuinadors maldestres???
(És broma. Gràcies. A mi m’està donant moltes més alegries del que ni tan sols havia imaginat, només pel fet de la col·laboració amb les aules o poder difondre el que s’hi fa, a part d’opinar lliurement, d’anar construint jo mateix la meva pròpia opinió… Vaja, suposo que en part és la mateixa alegria que transmeteu vosaltres en conjunt: la d’haver trobat un espai còmode per a les pròpies passions. Si més no, a mi me la transmeteu.)
Gonzalo, jo sempre cuino provant el que faig. No t’assegura que et quedi bé, perquè hi ha coses que si no les saps fer no en saps i prou; però t’assegura que no et quedin malament. Si cuines per temps o «a la vista» corres més risc de que et quedi malament. Espero que et serveixi!
Guillem, Laura, feia una mica de broma. No cuino bé, però m’agrada cuinar. I certament, no em refio gaire dels rellotges, o no els ho confio tot: els uso sobre tot per a no passar-me per alt de vigilar i de provar. (Perquè distret sí ho sóc, i si m’atrau el que xerren a la ràdio puc oblidar-me dels focs.)
El que sí és cert és que l’arròs és de les coses que més m’agrada i en canvi no és de les que millor em surt, a pesar que el meu pare és el cuiner de paelles oficial de tota la família (que no és pas poc nombrosa). Però a tot s’aprèn: un dels darrers, amb tellines i verdures, va passar per fi la frontera del «bo». No seria alta cuina, però va quedar bo.
A part, us agraeixo la vostra amabilitat, tant la que heu demostrat directament com la que mostreu en general al vostre bloc col·lectiu, que té el bon humor del sol de primavera.